Crónica de la exposición Desapareguts (Desaparecidos) del CCCB para la asignatura Seminari IV del Grado en Periodismo - 15.02.2011
Veig una fotografia d’un passadís. Les portes de les cel·les estan obertes de bat a bat. Sento buidor i angoixa.
La Sandra Balsells, comisaria de l’exposició, explica que és una presó de Cambodja. Tots els reclusos van ser fotografiats per controlar-los, per ser metòdics en l’eradicació com van fer els nazis. Dels 14.000 presoners, només 6 van sobreviure. Els desapareguts són homes, dones, nens: famílies senceres.
La fotografia del costat esgarrifa encara més: una sala buida amb un llit al mig, sense matalàs. Pot semblar normal, però quan descobreixo que el llit servia per electrocutar gent una sensació horrible s’apodera de mi. ¿Com pot un èsser humà maltractar d’aquesta manera un altre? Per poder.
Segueixo descobrint fotografies i cada una amaga una història tan plena de terror, horror i tendresa; que les llàgrimes inunden els meus ulls. Ho tallo, he d’observar i escoltar.
Camino, m’aturo, observo, escolto: a Bòsnia cada 11 de juliol es fa una cerimònia d’entrega dels cossos trobats durant l’any; a Xile hi ha un memorial al mig del desert; els objectes fotografiats són un vincle d’unió entre els desapareguts i les seves famílies; a Colòmbia s’acomiaden dels desapareguts fent un dibuix i escrivint-li alguna cosa; no tot és maldat.
Molts països del món tenen projectes per trobar la identitat dels desapareguts. La llàstima és que de casa se’n puguin dir poques coses bones. Si a Espanya és difícil identificar cossos per falta d’un banc d’ADN, a Catalunya es fa quasi impossible obrir les fosses.
Les cares dels familiars delaten que estic a punt d’arribar al final i un vídeo amb declaracions fa que ja n’estigui segura. Surto del CCCB commoguda per tanta fotografia i informació. Sembla que Gervasio Sánchez podrà donar a conèixer una causa perduda. Espero que hi hagi reaccions favorables i solucions ben aviat.
miércoles, 15 de octubre de 2014
Cremeu els texans
Crónica de la visita de Gay Talese a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna para la asignatura Seminari IV -
L'auditori ja està preparat, no està ple, però qui hi assisteix té ganes de sentir el que Gay Talese, un dels personatges més importants del nou periodisme, pot explicar als estudiants de la Facultat de Comunicació Blanquerna.
S'obre la porta i entra un home molt elegant, amb vestit, armilla, corbata i barret. Un barret que es treu quan ja ha fet un parell de passes dins l'auditori. Camina delicadament, com si volés. Tothom l'observa i l'admira. Arriba a la seva cadira. Seu, saluda els dos professors que el presentaran i mira al fons de la sala.
Marçal Sintes dóna les gràcies a qui ha permès que hagi pogut venir a la Facultat i Carles Geli explica quatre detalls interessants sobre el periodista nord-americà. "Talese diu que s'han de cremar els texans, s'ha de vestir bé per respectar els altres i a tu mateix", explica Geli sobre l'admirat periodista.
Comença a parlar El Gran Gatsby, com l'ha definit Geli per la seva indumentària. "El més important per ser periodista és ser molt educat", recalca diverses vegades aquest gentleman del periodisme.
Talese recomana ser amable amb qui vols tractar i no utilitzar la gravadora, ja que tot i la seguretat que representa, no agrada a tothom i pots perdre moltes fonts.
Defensant la importància de la veracitat en tot moment, ha respost extensament totes les preguntes, però potser la seva edat o la seva experiència el fan dubtar de les xarxes socials i d'Internet en general a l'hora d'afavorir la tasca periodística en la recerca de la veritat.
Gay Talese no somriu i quan sembla que està a punt d'escapar-se-li una mica, canvia de posició i de mirada i torna a estar seriós. Sembla un home tímid, amb una mirada que amaga moltes vivències.
Ha signat llibres a qui li ha demanat: professors, estudiants i altres assistents. Tots, expectants, veien com els escrivia: "With best always" (Els millors desitjos).
L'auditori ja està preparat, no està ple, però qui hi assisteix té ganes de sentir el que Gay Talese, un dels personatges més importants del nou periodisme, pot explicar als estudiants de la Facultat de Comunicació Blanquerna.
S'obre la porta i entra un home molt elegant, amb vestit, armilla, corbata i barret. Un barret que es treu quan ja ha fet un parell de passes dins l'auditori. Camina delicadament, com si volés. Tothom l'observa i l'admira. Arriba a la seva cadira. Seu, saluda els dos professors que el presentaran i mira al fons de la sala.
Marçal Sintes dóna les gràcies a qui ha permès que hagi pogut venir a la Facultat i Carles Geli explica quatre detalls interessants sobre el periodista nord-americà. "Talese diu que s'han de cremar els texans, s'ha de vestir bé per respectar els altres i a tu mateix", explica Geli sobre l'admirat periodista.
Comença a parlar El Gran Gatsby, com l'ha definit Geli per la seva indumentària. "El més important per ser periodista és ser molt educat", recalca diverses vegades aquest gentleman del periodisme.
Talese recomana ser amable amb qui vols tractar i no utilitzar la gravadora, ja que tot i la seguretat que representa, no agrada a tothom i pots perdre moltes fonts.
Defensant la importància de la veracitat en tot moment, ha respost extensament totes les preguntes, però potser la seva edat o la seva experiència el fan dubtar de les xarxes socials i d'Internet en general a l'hora d'afavorir la tasca periodística en la recerca de la veritat.
Gay Talese no somriu i quan sembla que està a punt d'escapar-se-li una mica, canvia de posició i de mirada i torna a estar seriós. Sembla un home tímid, amb una mirada que amaga moltes vivències.
Ha signat llibres a qui li ha demanat: professors, estudiants i altres assistents. Tots, expectants, veien com els escrivia: "With best always" (Els millors desitjos).
Dimoni cremat, dimoni enterrat
Crónica de la Cremada del dimoni de Badalona para la asignatura Seminari IV del Grado en Periodismo - 11.05.2011
La cremada del dimoni a ritme de bandes sonores
Ballen els gegants i l’àliga. La Rambla de Badalona està plena de gom a gom. Els badalonins i les badalonines estan neguitosos per què comencin els focs. Les bandes toquen els timbals.
Els diables fan els seus versets. “Diable sóc, diable seré i als corruptes pel sac donaré”, crida un d’ells enfotent-se dels candidats a l’alcaldia que observen la gentada somrient i saludant per recaptar algun vot més. “Sant Anastasi ha parlat i amb el dimoni ha acabat”, exclamen els diables i acaben l’actuació amb uns quants petards i fonts de llum.
Els nens i nenes esperen amb delit el moment que comencin la música i els focs d’artifici. Alguns canten als pares per distreure’s: “Dimoni pelut, que a l’infern no t’han volgut, has passat per un forat i les banyes t’hi has deixat”. Molts d’ells han fet i pintat dimonis petits amb caixes de cartró i paper a l’escola i els han dut dies abans per què es cremin amb el dimoni gegant que envaeix la platja amb el seu vestit d’executiu i els barrils de petroli. Un dimoni que sembla no escoltar què passa al seu voltant, un dimoni que viu en la seva pròpia realitat.
Cada tren que passa fa sonar el xiulet, tothom saluda els viatgers. Els dos primers petards que avisen ja han esclatat. Acaba el ball de l’àliga a l’escenari de Roca i Pi. Per megafonia anuncien que s’han perdut dos nens, més tard descobreixo que els han trobat molt ràpidament i ja són amb la família. Tot a punt per gaudir de l’espectacle i la banda sonora d’Allò que el vent s’enduguè és l’encarregada d’introduir tothom dins la màgia d’aquesta nit.
Les bengales que regalen els voluntaris s’encenen fent que els badalonins prenguin part dins aquest ball de llums. Les bandes sonores d'El rei lleó, Aladin, James Bond 007, Pirates del Carib, Avatar, i Star Wars són algunes de les cançons que sonen coordinant ritme i esclats del piromusical. Alhora, el figura espera l’inevitable final entre flames.
El dimoni ja crema, es va desfent i les cendres volen. M’acomiado d’ell, el dimoni d’aquest any ja ha marxat, l’hem guanyat, com sempre. La Rambla de Badalona es va buidant de gent que marxa a la fira o als concerts, demà els badalonins tenen festa i podran gaudir d’una nit de maig sense núvols, com feia anys que no se’n veien.
“Visca Badalona, visca les festes de maig!”, sona als altaveus.
 |
| La figura del dimoni de 2011 - Irene Torrecilla |
La cremada del dimoni a ritme de bandes sonores
Ballen els gegants i l’àliga. La Rambla de Badalona està plena de gom a gom. Els badalonins i les badalonines estan neguitosos per què comencin els focs. Les bandes toquen els timbals.
Els diables fan els seus versets. “Diable sóc, diable seré i als corruptes pel sac donaré”, crida un d’ells enfotent-se dels candidats a l’alcaldia que observen la gentada somrient i saludant per recaptar algun vot més. “Sant Anastasi ha parlat i amb el dimoni ha acabat”, exclamen els diables i acaben l’actuació amb uns quants petards i fonts de llum.
Els nens i nenes esperen amb delit el moment que comencin la música i els focs d’artifici. Alguns canten als pares per distreure’s: “Dimoni pelut, que a l’infern no t’han volgut, has passat per un forat i les banyes t’hi has deixat”. Molts d’ells han fet i pintat dimonis petits amb caixes de cartró i paper a l’escola i els han dut dies abans per què es cremin amb el dimoni gegant que envaeix la platja amb el seu vestit d’executiu i els barrils de petroli. Un dimoni que sembla no escoltar què passa al seu voltant, un dimoni que viu en la seva pròpia realitat.
Cada tren que passa fa sonar el xiulet, tothom saluda els viatgers. Els dos primers petards que avisen ja han esclatat. Acaba el ball de l’àliga a l’escenari de Roca i Pi. Per megafonia anuncien que s’han perdut dos nens, més tard descobreixo que els han trobat molt ràpidament i ja són amb la família. Tot a punt per gaudir de l’espectacle i la banda sonora d’Allò que el vent s’enduguè és l’encarregada d’introduir tothom dins la màgia d’aquesta nit.
Les bengales que regalen els voluntaris s’encenen fent que els badalonins prenguin part dins aquest ball de llums. Les bandes sonores d'El rei lleó, Aladin, James Bond 007, Pirates del Carib, Avatar, i Star Wars són algunes de les cançons que sonen coordinant ritme i esclats del piromusical. Alhora, el figura espera l’inevitable final entre flames.
El dimoni ja crema, es va desfent i les cendres volen. M’acomiado d’ell, el dimoni d’aquest any ja ha marxat, l’hem guanyat, com sempre. La Rambla de Badalona es va buidant de gent que marxa a la fira o als concerts, demà els badalonins tenen festa i podran gaudir d’una nit de maig sense núvols, com feia anys que no se’n veien.
“Visca Badalona, visca les festes de maig!”, sona als altaveus.
Mr. Quincey Morris
Recreación del personaje Quincey Morris de Drácula de Bram Stocker para la asignatura Seminari III del Grado en Periodismo - 13.10.2010
Sóc foraster. Jo, l’aventurer americà. És una sensació estranya, però viatjant per Transilvània em sento més estranger que la resta. Exceptuant el doctor Van Helsing, els altres són anglesos, i ell segueix sent europeu. Suposo que el fet que siguin propers territorialment em dóna la sensació que són del mateix lloc. Però m’agrada ser americà, estic orgullós de la meva terra i no m’importa ser diferent. Me n’alegro, de fet.
L’aventura vampírica m’ha permès conèixer millor com sóc i saber què vull. Els viatges ajuden a trobar-se amb un mateix. Sí, viatjar amb aquests personatges tan peculiars i estimats ha estat una bona experiència. Encara que la causa no hagi estat per plaer, m’han fet sentir còmode al seu costat. M’hagués agradat estar sol, treballar en grup està bé, però prefereixo actuar segons l’instint, no necessito raonar tant les coses.
Crec en l’agilitat, la rapidesa física, o més aviat instintiva, que no pas en pensar-ho tot mil vegades i fer molts plans. S’ha d’actuar quan la situació ho requereix i els plans es desbaraten fàcilment. Quan un està atent a l’entorn i preparat per l’acció res se li escapa. Amb això no vull dir que els plans de la destrucció de Dràcula no hagin funcionat, al contrari, però si ho hagués fet sol no hauria anat així la història. Clar que tampoc sé si hauria pogut acabar amb el Comte.
Sóc bastant impulsiu i de vegades tinc moltes reaccions brusques i respostes breus, no dubto ni un moment per assolir els meus objectius. Per mi és normal, però no tothom comparteix aquestes aptituds. No tinc per costum comptar amb gent al meu voltant, mai he necessitat ni volgut ningú al meu costat. Excepte la Lucy, per qui hagués fet el possible per canviar. Estar amb aquestes persones tan especials m’ha canviat, m’agraden, són valentes; mai m’havia trobat amb ningú com elles.
Avui m’he d’acomiadar d’ells, no m’agrada aquesta sensació de buidor que tinc a l’estomac i no vull que em vegin marxar així, vull semblar ben content de tornar al meu país, és més sé que ho estaré i que ells estaran molt bé també. Les nostres vides han tornat a la normalitat. La normalitat és el que no m’agrada. A més, des que vaig arribar a Anglaterra m’he enamorat i la meva vida ha perillat, són experiències molt fortes que m’han canviat i m’han fet més valent, si es podia. Des de Transilvània he de dir adéu a l’antic Quincey per saludar al nou cowboy amb més energia i força per tornar als Estats Units i tenir noves aventures. Aquí ho deixo, no vull arribar tard a l’estació.
Sóc foraster. Jo, l’aventurer americà. És una sensació estranya, però viatjant per Transilvània em sento més estranger que la resta. Exceptuant el doctor Van Helsing, els altres són anglesos, i ell segueix sent europeu. Suposo que el fet que siguin propers territorialment em dóna la sensació que són del mateix lloc. Però m’agrada ser americà, estic orgullós de la meva terra i no m’importa ser diferent. Me n’alegro, de fet.
L’aventura vampírica m’ha permès conèixer millor com sóc i saber què vull. Els viatges ajuden a trobar-se amb un mateix. Sí, viatjar amb aquests personatges tan peculiars i estimats ha estat una bona experiència. Encara que la causa no hagi estat per plaer, m’han fet sentir còmode al seu costat. M’hagués agradat estar sol, treballar en grup està bé, però prefereixo actuar segons l’instint, no necessito raonar tant les coses.
Crec en l’agilitat, la rapidesa física, o més aviat instintiva, que no pas en pensar-ho tot mil vegades i fer molts plans. S’ha d’actuar quan la situació ho requereix i els plans es desbaraten fàcilment. Quan un està atent a l’entorn i preparat per l’acció res se li escapa. Amb això no vull dir que els plans de la destrucció de Dràcula no hagin funcionat, al contrari, però si ho hagués fet sol no hauria anat així la història. Clar que tampoc sé si hauria pogut acabar amb el Comte.
Sóc bastant impulsiu i de vegades tinc moltes reaccions brusques i respostes breus, no dubto ni un moment per assolir els meus objectius. Per mi és normal, però no tothom comparteix aquestes aptituds. No tinc per costum comptar amb gent al meu voltant, mai he necessitat ni volgut ningú al meu costat. Excepte la Lucy, per qui hagués fet el possible per canviar. Estar amb aquestes persones tan especials m’ha canviat, m’agraden, són valentes; mai m’havia trobat amb ningú com elles.
Avui m’he d’acomiadar d’ells, no m’agrada aquesta sensació de buidor que tinc a l’estomac i no vull que em vegin marxar així, vull semblar ben content de tornar al meu país, és més sé que ho estaré i que ells estaran molt bé també. Les nostres vides han tornat a la normalitat. La normalitat és el que no m’agrada. A més, des que vaig arribar a Anglaterra m’he enamorat i la meva vida ha perillat, són experiències molt fortes que m’han canviat i m’han fet més valent, si es podia. Des de Transilvània he de dir adéu a l’antic Quincey per saludar al nou cowboy amb més energia i força per tornar als Estats Units i tenir noves aventures. Aquí ho deixo, no vull arribar tard a l’estació.
Descipció del sostre de la cafeteria
Descripción del techo de la cafetería de la Facultad de Comunicación y Relaciones Internacionales Blanquerna para la asignatura Seminari II del Grado en Periodismo - 10.02.2010
Mirant el sostre, el primer que es veu són quatre piràmides invertides amb quatre costats cada una. Estan disposades a la sala de mode irregular: al fons n’hi ha dues de costat i les altres dues són a diferents llocs, bastant més separades entre elles. Cada costat de la piràmide té quatre triangles que el formen. Recorden les piràmides del museu del Louvre de París.
El sostre està travessat per quatre bigues que acaben unides a vuit pilars. També hi ha dos detectors d’incendi i una llum d’emergència, un dels detectors és al costat de la llum i l’altre està just al mig de l’espai que hi ha entre la primera i la segona bigues. El sostre és de color ocre apagat, el material de les plaques és el mateix que el que hi ha a la paret que baixa fins a la sala d’ordinadors. Del sostre també pengen cartells on hi ha escrit els apartats de la barra de la cafeteria.
Els colors del sostre són tots de la mateixa gama (marrons, ocre...). Això, amb la llum natural que entra per la paret que dóna a la plaça, fa que la cafeteria tingui una llum molt càlida.
Mirant el sostre, el primer que es veu són quatre piràmides invertides amb quatre costats cada una. Estan disposades a la sala de mode irregular: al fons n’hi ha dues de costat i les altres dues són a diferents llocs, bastant més separades entre elles. Cada costat de la piràmide té quatre triangles que el formen. Recorden les piràmides del museu del Louvre de París.
El sostre està travessat per quatre bigues que acaben unides a vuit pilars. També hi ha dos detectors d’incendi i una llum d’emergència, un dels detectors és al costat de la llum i l’altre està just al mig de l’espai que hi ha entre la primera i la segona bigues. El sostre és de color ocre apagat, el material de les plaques és el mateix que el que hi ha a la paret que baixa fins a la sala d’ordinadors. Del sostre també pengen cartells on hi ha escrit els apartats de la barra de la cafeteria.
Els colors del sostre són tots de la mateixa gama (marrons, ocre...). Això, amb la llum natural que entra per la paret que dóna a la plaça, fa que la cafeteria tingui una llum molt càlida.
Si fos així de fàcil
Cuento para la asignatura Seminari II del Grado en Periodismo - 26.04.2010
- Has començat sense mi, Nat?
- No he fet res encara. T'esperava!
Vaig riure. Encara no he entès com s'ho feia, però, per més temps que estiguéssim separats, semblava que tot seguia com sempre. La nota que em va deixar a la nevera ja em deia que tenia moltes coses a explicar. Gràcies a la lomo que vam comprar a Viena ara fa dos anys va començar a fotografiar indrets estranys de Barcelona. Ara esperava que ho hagués fet a Londres també.
- Sis mesos donen per explorar molt, Pau -va dir ella, com si m'hagués llegit el pensament-. Ara ja em conec Londres. Et podria guiar! Vine, ajuda'm a revelar les fotografies.
Vam estar força estona preparant tots els líquids, feia molt que ningú utilitzava la cambra fosca. Un cop vam començar a revelar, però, quelcom estrany va passar. Només tres negatius del rodet havien captat alguna imatge i no sabíem amb quina qualitat.
- No ho entenc, els vaig guardar com cal! -la Nat no s'ho podia creure i jo no entenia què havia passat-. Com t'explicaré tot el viatge?
- Segur que les imatges que s'han salvat són les més importants. Amb aquestes en tindré prou i si no em queda clar, m'ho expliques tu. Què et sembla?
Va somriure, però estava segur que no es podia treure del cap el que havia passat i molt menys quedar-se amb els braços creuats. Molt neguitosa, va començar a posar a paper els negatius que havien sobreviscut.
La primera fotografia ja era a les seves mans, ben nítida. No podia deixar de mirar-la. Em vaig apropar a ella i vaig mirar la imatge. Hi sortíem tots dos. Era del dia abans que marxés de viatge. Va passar una bona estona i ella no deia res. Ni es movia. La vaig mirar i els seus ulls semblaven ser a un altre lloc, com si s'hagués traslladat al moment exacte en què ens vam retratar.
- Nat, què tens?
- Saps una cosa? Sempre m'ha agradat viure amb tu. Fins i tot quan era a Londres no podia deixar de pensar que si tu haguessis vingut amb mi m'hagués divertit més. Crec que sense tu no gaudeixo igual de les coses. Ets com el rodet de la càmera analògica, si no el tinc no puc fotografiar ni recordar.
- Què estàs dient? Deixa de fer broma i explica'm tot el que has fet allà.
Però seguia amb la mateixa història de la càmera i el rodet:
- Et necessito... -va dir, tant fluix que gairebé no ho vaig sentir.
- No, Nat, no em necessites. És més, has estat sis mesos sense mi i te n'has sortit prou bé.
Vaig recordar el moment de la fotografia. Era la nit abans que marxés, havíem begut força amb els amics durant el sopar i quan ens vam quedar sols vam fer-nos un petó. Vaig aturar-la perquè no volia fer-li mal. De fet, jo tampoc volia fer-me’n. Si hagués passat res més aquests últims sis mesos haurien estat molt diferents. Tot i que veure-la en aquell estat em va fer plantejar-me si ho podríem... M’estava deixant portar pels seus comentaris, no era el que jo volia. Potser ella també havia recordat els sentiments i l'havia afectat més.
- No t'hi capfiquis. Ha passat molt temps. Hem canviat -vaig dir.
La Nat era a un altre món. Vaig fer espetegar els dits davant els seus ulls. Aquell so va provocar-li una mena d'espasme que la va fer tornar en si. Com si tot allò no hagués passat, va començar a explicar-me molt animada com s'havia perdut pels carrers del voltant de Piccadilly Circus abans de situar-se i arribar a l'apartament. Va decidir que el primer que havia de fer era anar a algun lloc on hi hagués gent per fer amics i no sentir-se sola. Sempre havia tingut terror a la estar sola, creia que si tenia algú al seu costat en qui recolzar-se li seria més fàcil superar els problemes. Alguna vegada li havia dit que mai estem acompanyats i que realment només ens tenim a nosaltres mateixos, però ella, tan ingenua com era, no estava d'acord i esperava trobar persones amb qui compartir la vida.
- Després de deixar les maletes a l'habitació vaig anar a Hyde Park per gaudir del sol que feia. No l'he pogut veure gaire més. Allà vaig conèixer l'Achelle i vam fer-nos amigues a l'instant! De fet ha estat la meva guia per la ciutat i m'ha ensenyat a perdre'm per Londres i tornar-me a trobar.
Va somriure, suposo que esperant que preguntés alguna cosa.
- Tot allò d'abans, a què venia?
- El què, ja t'he dit que intentaria explicar-t'ho tot, però sense fotos és molt difícil... Mira aquesta fotografia!
Va tornar a quedar-se embadalida. No m'ho podia creure, li havia tornat a passar. A la imatge hi sortia una noia amb els cabells llargs i castanys, duia un vestit de tirants estampat amb unes flors molt petites i una jaqueta marró. Les sabates feien que les cames semblessin més llargues del que devien ser. La foto l’havia fet la Nat sense avisar-la, perquè la noia no mirava la càmera. Reia com si no s'adonés de res del seu voltant.
- Potser no hauria d'haver tornat! M'hauria hagut de quedar allà, amb l'Achelle, seguiria coneixent una ciutat encantadora i no l'enyoraria tant com ho faig ara.
- Què et passa ara? Fa un moment em necessitaves a mi i ara vols l'Achelle?
- Què et penses que encara estic enamorada de tu, Pau? Després de sis mesos sense veure't ja se m'ha passat la tonteria. I sí, necessito l'Achelle, ha estat l'única que m'ha volgut durant aquest temps, l'única que ha estat al meu costat i m'ha ensenyat tot el que volia veure. La veritat és que m'ha ajudat a conèixer molta gent que ara és molt important a la meva vida! Si no fos per ella encara estaria buscant algú que volgués publicar-me la novel·la.
“Txas" vaig tornar a fer espetegar els dits, amb fermesa, i la Nat va tenir un calfred. Tornava a parlar de l'Achelle, però aquest cop m'explicava que ella va ser la primera amiga que va fer i que li havia presentat a molta gent. Va dir que quan anéssim a Londres me'ls presentaria tots: l'Audrey, en Jimmy, l'Steve...
- Si tornéssim a Londres et podria ensenyar un carreró que hi ha prop del London Eye. Vaig fer una foto on es veia la sínia i uns nois que feien skate, tan maca! Sort que aquella la vaig fer amb l’altra càmera... Mira-la, ho veus!
- Una congelació del moviment molt ben feta, Nat. Sembla mentida que hagis après tant -mentre li deia allò se m'escapava el riure. Jo no en sabia gaire de fotografia; ella havia intentat ensenyar-me'n sense èxit.
Era inevitable pensar que ara li agafaria una bogeria com la d'abans, però no. Va ensenyar-me la fotografia i va seguir parlant dels seus magnífics amics i de com un dia va arribar a una editorial on s'havien llegit el seu llibre.
- Saps, l’Steve treballa a una editorial molt important allà i em va ajudar fent que la seva cap llegís la meva novel·la. Resulta que l'editora era d'aquí, de Barcelona, i quan la va llegir va dir que em volia conèixer!
- I vas quedar amb ella, suposo!
- Doncs sí. Vam anar a un restaurant de moda; el menjar era força estrany, però el disseny em va encantar i un cop vam acabar de dinar vam anar a Portobello Road, a la llibreria d'uns amics seus que publicaven llibres "estranys"!
- Sí, home! Sempre t'ho he dit que ets una mica... "estranya" -vaig dir alhora que m'aguantava les ganes de riure.
- "Estranys" perquè les grans editorials no els volen publicar, no perquè no siguin bons! Aquells nois van ser molt amables i ho van fer. Mira! Aquí surt l'aparador de la llibreria! Vaig acabar treballant-hi!
- Crec que la tercera foto ja està.
No sé per què ho vaig dir. Una sensació esgarrifosa em va recórrer l'espinada. Sabia que aquella fotografia m'allunyaria de la Nat per sempre. Era una fotografia d'un museu de Londres. Però no va ser allò el que la va atraure sinó l'origen de l'exposició que hi havia: tot un seguit de pintors parisencs. El cartell de l'exposició era un quadre on es veien les Champs Elysées.
Ja no importava què podia fer, per molt que espetegava els dits la Nat no reaccionava. La manera com mirava la fotografia em va fer entendre que no m'hi havia d'oposar. Una ciutat havia encisat una noia amb un futur prometedor.
L'últim que he sabut d'ella és que és molt feliç, li agrada el que fa i on ho fa. De tant en tant m'escriu algun correu o alguna postal. Sempre li ha agradat escriure a mà, li sembla que el que escriu així és més personal.
Tornant a la cambra fosca, la Nat va quedar-se embadalida, com amb les altres fotografies revelades, però aquest cop, tot d'una, va agafar tots els seus estris i va sortir de la sala dient:
- Au revoir.
- Has començat sense mi, Nat?
- No he fet res encara. T'esperava!
Vaig riure. Encara no he entès com s'ho feia, però, per més temps que estiguéssim separats, semblava que tot seguia com sempre. La nota que em va deixar a la nevera ja em deia que tenia moltes coses a explicar. Gràcies a la lomo que vam comprar a Viena ara fa dos anys va començar a fotografiar indrets estranys de Barcelona. Ara esperava que ho hagués fet a Londres també.
- Sis mesos donen per explorar molt, Pau -va dir ella, com si m'hagués llegit el pensament-. Ara ja em conec Londres. Et podria guiar! Vine, ajuda'm a revelar les fotografies.
Vam estar força estona preparant tots els líquids, feia molt que ningú utilitzava la cambra fosca. Un cop vam començar a revelar, però, quelcom estrany va passar. Només tres negatius del rodet havien captat alguna imatge i no sabíem amb quina qualitat.
- No ho entenc, els vaig guardar com cal! -la Nat no s'ho podia creure i jo no entenia què havia passat-. Com t'explicaré tot el viatge?
- Segur que les imatges que s'han salvat són les més importants. Amb aquestes en tindré prou i si no em queda clar, m'ho expliques tu. Què et sembla?
Va somriure, però estava segur que no es podia treure del cap el que havia passat i molt menys quedar-se amb els braços creuats. Molt neguitosa, va començar a posar a paper els negatius que havien sobreviscut.
La primera fotografia ja era a les seves mans, ben nítida. No podia deixar de mirar-la. Em vaig apropar a ella i vaig mirar la imatge. Hi sortíem tots dos. Era del dia abans que marxés de viatge. Va passar una bona estona i ella no deia res. Ni es movia. La vaig mirar i els seus ulls semblaven ser a un altre lloc, com si s'hagués traslladat al moment exacte en què ens vam retratar.
- Nat, què tens?
- Saps una cosa? Sempre m'ha agradat viure amb tu. Fins i tot quan era a Londres no podia deixar de pensar que si tu haguessis vingut amb mi m'hagués divertit més. Crec que sense tu no gaudeixo igual de les coses. Ets com el rodet de la càmera analògica, si no el tinc no puc fotografiar ni recordar.
- Què estàs dient? Deixa de fer broma i explica'm tot el que has fet allà.
Però seguia amb la mateixa història de la càmera i el rodet:
- Et necessito... -va dir, tant fluix que gairebé no ho vaig sentir.
- No, Nat, no em necessites. És més, has estat sis mesos sense mi i te n'has sortit prou bé.
Vaig recordar el moment de la fotografia. Era la nit abans que marxés, havíem begut força amb els amics durant el sopar i quan ens vam quedar sols vam fer-nos un petó. Vaig aturar-la perquè no volia fer-li mal. De fet, jo tampoc volia fer-me’n. Si hagués passat res més aquests últims sis mesos haurien estat molt diferents. Tot i que veure-la en aquell estat em va fer plantejar-me si ho podríem... M’estava deixant portar pels seus comentaris, no era el que jo volia. Potser ella també havia recordat els sentiments i l'havia afectat més.
- No t'hi capfiquis. Ha passat molt temps. Hem canviat -vaig dir.
La Nat era a un altre món. Vaig fer espetegar els dits davant els seus ulls. Aquell so va provocar-li una mena d'espasme que la va fer tornar en si. Com si tot allò no hagués passat, va començar a explicar-me molt animada com s'havia perdut pels carrers del voltant de Piccadilly Circus abans de situar-se i arribar a l'apartament. Va decidir que el primer que havia de fer era anar a algun lloc on hi hagués gent per fer amics i no sentir-se sola. Sempre havia tingut terror a la estar sola, creia que si tenia algú al seu costat en qui recolzar-se li seria més fàcil superar els problemes. Alguna vegada li havia dit que mai estem acompanyats i que realment només ens tenim a nosaltres mateixos, però ella, tan ingenua com era, no estava d'acord i esperava trobar persones amb qui compartir la vida.
- Després de deixar les maletes a l'habitació vaig anar a Hyde Park per gaudir del sol que feia. No l'he pogut veure gaire més. Allà vaig conèixer l'Achelle i vam fer-nos amigues a l'instant! De fet ha estat la meva guia per la ciutat i m'ha ensenyat a perdre'm per Londres i tornar-me a trobar.
Va somriure, suposo que esperant que preguntés alguna cosa.
- Tot allò d'abans, a què venia?
- El què, ja t'he dit que intentaria explicar-t'ho tot, però sense fotos és molt difícil... Mira aquesta fotografia!
Va tornar a quedar-se embadalida. No m'ho podia creure, li havia tornat a passar. A la imatge hi sortia una noia amb els cabells llargs i castanys, duia un vestit de tirants estampat amb unes flors molt petites i una jaqueta marró. Les sabates feien que les cames semblessin més llargues del que devien ser. La foto l’havia fet la Nat sense avisar-la, perquè la noia no mirava la càmera. Reia com si no s'adonés de res del seu voltant.
- Potser no hauria d'haver tornat! M'hauria hagut de quedar allà, amb l'Achelle, seguiria coneixent una ciutat encantadora i no l'enyoraria tant com ho faig ara.
- Què et passa ara? Fa un moment em necessitaves a mi i ara vols l'Achelle?
- Què et penses que encara estic enamorada de tu, Pau? Després de sis mesos sense veure't ja se m'ha passat la tonteria. I sí, necessito l'Achelle, ha estat l'única que m'ha volgut durant aquest temps, l'única que ha estat al meu costat i m'ha ensenyat tot el que volia veure. La veritat és que m'ha ajudat a conèixer molta gent que ara és molt important a la meva vida! Si no fos per ella encara estaria buscant algú que volgués publicar-me la novel·la.
“Txas" vaig tornar a fer espetegar els dits, amb fermesa, i la Nat va tenir un calfred. Tornava a parlar de l'Achelle, però aquest cop m'explicava que ella va ser la primera amiga que va fer i que li havia presentat a molta gent. Va dir que quan anéssim a Londres me'ls presentaria tots: l'Audrey, en Jimmy, l'Steve...
- Si tornéssim a Londres et podria ensenyar un carreró que hi ha prop del London Eye. Vaig fer una foto on es veia la sínia i uns nois que feien skate, tan maca! Sort que aquella la vaig fer amb l’altra càmera... Mira-la, ho veus!
- Una congelació del moviment molt ben feta, Nat. Sembla mentida que hagis après tant -mentre li deia allò se m'escapava el riure. Jo no en sabia gaire de fotografia; ella havia intentat ensenyar-me'n sense èxit.
Era inevitable pensar que ara li agafaria una bogeria com la d'abans, però no. Va ensenyar-me la fotografia i va seguir parlant dels seus magnífics amics i de com un dia va arribar a una editorial on s'havien llegit el seu llibre.
- Saps, l’Steve treballa a una editorial molt important allà i em va ajudar fent que la seva cap llegís la meva novel·la. Resulta que l'editora era d'aquí, de Barcelona, i quan la va llegir va dir que em volia conèixer!
- I vas quedar amb ella, suposo!
- Doncs sí. Vam anar a un restaurant de moda; el menjar era força estrany, però el disseny em va encantar i un cop vam acabar de dinar vam anar a Portobello Road, a la llibreria d'uns amics seus que publicaven llibres "estranys"!
- Sí, home! Sempre t'ho he dit que ets una mica... "estranya" -vaig dir alhora que m'aguantava les ganes de riure.
- "Estranys" perquè les grans editorials no els volen publicar, no perquè no siguin bons! Aquells nois van ser molt amables i ho van fer. Mira! Aquí surt l'aparador de la llibreria! Vaig acabar treballant-hi!
- Crec que la tercera foto ja està.
No sé per què ho vaig dir. Una sensació esgarrifosa em va recórrer l'espinada. Sabia que aquella fotografia m'allunyaria de la Nat per sempre. Era una fotografia d'un museu de Londres. Però no va ser allò el que la va atraure sinó l'origen de l'exposició que hi havia: tot un seguit de pintors parisencs. El cartell de l'exposició era un quadre on es veien les Champs Elysées.
Ja no importava què podia fer, per molt que espetegava els dits la Nat no reaccionava. La manera com mirava la fotografia em va fer entendre que no m'hi havia d'oposar. Una ciutat havia encisat una noia amb un futur prometedor.
L'últim que he sabut d'ella és que és molt feliç, li agrada el que fa i on ho fa. De tant en tant m'escriu algun correu o alguna postal. Sempre li ha agradat escriure a mà, li sembla que el que escriu així és més personal.
Tornant a la cambra fosca, la Nat va quedar-se embadalida, com amb les altres fotografies revelades, però aquest cop, tot d'una, va agafar tots els seus estris i va sortir de la sala dient:
- Au revoir.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)