Crónica de la exposición Desapareguts (Desaparecidos) del CCCB para la asignatura Seminari IV del Grado en Periodismo - 15.02.2011
Veig una fotografia d’un passadís. Les portes de les cel·les estan obertes de bat a bat. Sento buidor i angoixa.
La Sandra Balsells, comisaria de l’exposició, explica que és una presó de Cambodja. Tots els reclusos van ser fotografiats per controlar-los, per ser metòdics en l’eradicació com van fer els nazis. Dels 14.000 presoners, només 6 van sobreviure. Els desapareguts són homes, dones, nens: famílies senceres.
La fotografia del costat esgarrifa encara més: una sala buida amb un llit al mig, sense matalàs. Pot semblar normal, però quan descobreixo que el llit servia per electrocutar gent una sensació horrible s’apodera de mi. ¿Com pot un èsser humà maltractar d’aquesta manera un altre? Per poder.
Segueixo descobrint fotografies i cada una amaga una història tan plena de terror, horror i tendresa; que les llàgrimes inunden els meus ulls. Ho tallo, he d’observar i escoltar.
Camino, m’aturo, observo, escolto: a Bòsnia cada 11 de juliol es fa una cerimònia d’entrega dels cossos trobats durant l’any; a Xile hi ha un memorial al mig del desert; els objectes fotografiats són un vincle d’unió entre els desapareguts i les seves famílies; a Colòmbia s’acomiaden dels desapareguts fent un dibuix i escrivint-li alguna cosa; no tot és maldat.
Molts països del món tenen projectes per trobar la identitat dels desapareguts. La llàstima és que de casa se’n puguin dir poques coses bones. Si a Espanya és difícil identificar cossos per falta d’un banc d’ADN, a Catalunya es fa quasi impossible obrir les fosses.
Les cares dels familiars delaten que estic a punt d’arribar al final i un vídeo amb declaracions fa que ja n’estigui segura. Surto del CCCB commoguda per tanta fotografia i informació. Sembla que Gervasio Sánchez podrà donar a conèixer una causa perduda. Espero que hi hagi reaccions favorables i solucions ben aviat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario