Mr. Quincey Morris

Recreación del personaje Quincey Morris de Drácula de Bram Stocker para la asignatura Seminari III del Grado en Periodismo - 13.10.2010

Sóc foraster. Jo, l’aventurer americà. És una sensació estranya, però viatjant per Transilvània em sento més estranger que la resta. Exceptuant el doctor Van Helsing, els altres són anglesos, i ell segueix sent europeu. Suposo que el fet que siguin propers territorialment em dóna la sensació que són del mateix lloc. Però m’agrada ser americà, estic orgullós de la meva terra i no m’importa ser diferent. Me n’alegro, de fet.

L’aventura vampírica m’ha permès conèixer millor com sóc i saber què vull. Els viatges ajuden a trobar-se amb un mateix. Sí, viatjar amb aquests personatges tan peculiars i estimats ha estat una bona experiència. Encara que la causa no hagi estat per plaer, m’han fet sentir còmode al seu costat. M’hagués agradat estar sol, treballar en grup està bé, però prefereixo actuar segons l’instint, no necessito raonar tant les coses.

Crec en l’agilitat, la rapidesa física, o més aviat instintiva, que no pas en pensar-ho tot mil vegades i fer molts plans. S’ha d’actuar quan la situació ho requereix i els plans es desbaraten fàcilment. Quan un està atent a l’entorn i preparat per l’acció res se li escapa. Amb això no vull dir que els plans de la destrucció de Dràcula no hagin funcionat, al contrari, però si ho hagués fet sol no hauria anat així la història. Clar que tampoc sé si hauria pogut acabar amb el Comte.

Sóc bastant impulsiu i de vegades tinc moltes reaccions brusques i respostes breus, no dubto ni un moment per assolir els meus objectius. Per mi és normal, però no tothom comparteix aquestes aptituds. No tinc per costum comptar amb gent al meu voltant, mai he necessitat ni volgut ningú al meu costat. Excepte la Lucy, per qui hagués fet el possible per canviar. Estar amb aquestes persones tan especials m’ha canviat, m’agraden, són valentes; mai m’havia trobat amb ningú com elles.

Avui m’he d’acomiadar d’ells, no m’agrada aquesta sensació de buidor que tinc a l’estomac i no vull que em vegin marxar així, vull semblar ben content de tornar al meu país, és més sé que ho estaré i que ells estaran molt bé també. Les nostres vides han tornat a la normalitat. La normalitat és el que no m’agrada. A més, des que vaig arribar a Anglaterra m’he enamorat i la meva vida ha perillat, són experiències molt fortes que m’han canviat i m’han fet més valent, si es podia. Des de Transilvània he de dir adéu a l’antic Quincey per saludar al nou cowboy amb més energia i força per tornar als Estats Units i tenir noves aventures. Aquí ho deixo, no vull arribar tard a l’estació.