Si fos així de fàcil

Cuento para la asignatura Seminari II del Grado en Periodismo - 26.04.2010

- Has començat sense mi, Nat?
- No he fet res encara. T'esperava!
Vaig riure. Encara no he entès com s'ho feia, però, per més temps que estiguéssim separats, semblava que tot seguia com sempre. La nota que em va deixar a la nevera ja em deia que tenia moltes coses a explicar. Gràcies a la lomo que vam comprar a Viena ara fa dos anys va començar a fotografiar indrets estranys de Barcelona. Ara esperava que ho hagués fet a Londres també.
- Sis mesos donen per explorar molt, Pau -va dir ella, com si m'hagués llegit el pensament-. Ara ja em conec Londres. Et podria guiar! Vine, ajuda'm a revelar les fotografies.
Vam estar força estona preparant tots els líquids, feia molt que ningú utilitzava la cambra fosca. Un cop vam començar a revelar, però, quelcom estrany va passar. Només tres negatius del rodet havien captat alguna imatge i no sabíem amb quina qualitat.
- No ho entenc, els vaig guardar com cal! -la Nat no s'ho podia creure i jo no entenia què havia passat-. Com t'explicaré tot el viatge?
- Segur que les imatges que s'han salvat són les més importants. Amb aquestes en tindré prou i si no em queda clar, m'ho expliques tu. Què et sembla?
Va somriure, però estava segur que no es podia treure del cap el que havia passat i molt menys quedar-se amb els braços creuats. Molt neguitosa, va començar a posar a paper els negatius que havien sobreviscut.
La primera fotografia ja era a les seves mans, ben nítida. No podia deixar de mirar-la. Em vaig apropar a ella i vaig mirar la imatge. Hi sortíem tots dos. Era del dia abans que marxés de viatge. Va passar una bona estona i ella no deia res. Ni es movia. La vaig mirar i els seus ulls semblaven ser a un altre lloc, com si s'hagués traslladat al moment exacte en què ens vam retratar.
- Nat, què tens?
- Saps una cosa? Sempre m'ha agradat viure amb tu. Fins i tot quan era a Londres no podia deixar de pensar que si tu haguessis vingut amb mi m'hagués divertit més. Crec que sense tu no gaudeixo igual de les coses. Ets com el rodet de la càmera analògica, si no el tinc no puc fotografiar ni recordar.
- Què estàs dient? Deixa de fer broma i explica'm tot el que has fet allà.
Però seguia amb la mateixa història de la càmera i el rodet:
- Et necessito... -va dir, tant fluix que gairebé no ho vaig sentir.
- No, Nat, no em necessites. És més, has estat sis mesos sense mi i te n'has sortit prou bé.
Vaig recordar el moment de la fotografia. Era la nit abans que marxés, havíem begut força amb els amics durant el sopar i quan ens vam quedar sols vam fer-nos un petó. Vaig aturar-la perquè no volia fer-li mal. De fet, jo tampoc volia fer-me’n. Si hagués passat res més aquests últims sis mesos haurien estat molt diferents. Tot i que veure-la en aquell estat em va fer plantejar-me si ho podríem... M’estava deixant portar pels seus comentaris, no era el que jo volia. Potser ella també havia recordat els sentiments i l'havia afectat més.
- No t'hi capfiquis. Ha passat molt temps. Hem canviat -vaig dir.
La Nat era a un altre món. Vaig fer espetegar els dits davant els seus ulls. Aquell so va provocar-li una mena d'espasme que la va fer tornar en si. Com si tot allò no hagués passat, va començar a explicar-me molt animada com s'havia perdut pels carrers del voltant de Piccadilly Circus abans de situar-se i arribar a l'apartament. Va decidir que el primer que havia de fer era anar a algun lloc on hi hagués gent per fer amics i no sentir-se sola. Sempre havia tingut terror a la estar sola, creia que si tenia algú al seu costat en qui recolzar-se li seria més fàcil superar els problemes. Alguna vegada li havia dit que mai estem acompanyats i que realment només ens tenim a nosaltres mateixos, però ella, tan ingenua com era, no estava d'acord i esperava trobar persones amb qui compartir la vida.
- Després de deixar les maletes a l'habitació vaig anar a Hyde Park per gaudir del sol que feia. No l'he pogut veure gaire més. Allà vaig conèixer l'Achelle i vam fer-nos amigues a l'instant! De fet ha estat la meva guia per la ciutat i m'ha ensenyat a perdre'm per Londres i tornar-me a trobar.
Va somriure, suposo que esperant que preguntés alguna cosa.
- Tot allò d'abans, a què venia?
- El què, ja t'he dit que intentaria explicar-t'ho tot, però sense fotos és molt difícil... Mira aquesta fotografia!
Va tornar a quedar-se embadalida. No m'ho podia creure, li havia tornat a passar. A la imatge hi sortia una noia amb els cabells llargs i castanys, duia un vestit de tirants estampat amb unes flors molt petites i una jaqueta marró. Les sabates feien que les cames semblessin més llargues del que devien ser. La foto l’havia fet la Nat sense avisar-la, perquè la noia no mirava la càmera. Reia com si no s'adonés de res del seu voltant.
- Potser no hauria d'haver tornat! M'hauria hagut de quedar allà, amb l'Achelle, seguiria coneixent una ciutat encantadora i no l'enyoraria tant com ho faig ara.
- Què et passa ara? Fa un moment em necessitaves a mi i ara vols l'Achelle?
- Què et penses que encara estic enamorada de tu, Pau? Després de sis mesos sense veure't ja se m'ha passat la tonteria. I sí, necessito l'Achelle, ha estat l'única que m'ha volgut durant aquest temps, l'única que ha estat al meu costat i m'ha ensenyat tot el que volia veure. La veritat és que m'ha ajudat a conèixer molta gent que ara és molt important a la meva vida! Si no fos per ella encara estaria buscant algú que volgués publicar-me la novel·la.
“Txas" vaig tornar a fer espetegar els dits, amb fermesa, i la Nat va tenir un calfred. Tornava a parlar de l'Achelle, però aquest cop m'explicava que ella va ser la primera amiga que va fer i que li havia presentat a molta gent. Va dir que quan anéssim a Londres me'ls presentaria tots: l'Audrey, en Jimmy, l'Steve...
- Si tornéssim a Londres et podria ensenyar un carreró que hi ha prop del London Eye. Vaig fer una foto on es veia la sínia i uns nois que feien skate, tan maca! Sort que aquella la vaig fer amb l’altra càmera... Mira-la, ho veus!
- Una congelació del moviment molt ben feta, Nat. Sembla mentida que hagis après tant -mentre li deia allò se m'escapava el riure. Jo no en sabia gaire de fotografia;  ella havia intentat ensenyar-me'n sense èxit.
Era inevitable pensar que ara li agafaria una bogeria com la d'abans, però no. Va ensenyar-me la fotografia i va seguir parlant dels seus magnífics amics i de com un dia va arribar a una editorial on s'havien llegit el seu llibre.
- Saps, l’Steve treballa a una editorial molt important allà i em va ajudar fent que la seva cap llegís la meva novel·la. Resulta que l'editora era d'aquí, de Barcelona, i quan la va llegir va dir que em volia conèixer!
- I vas quedar amb ella, suposo!
- Doncs sí. Vam anar a un restaurant de moda; el menjar era força estrany, però el disseny em va encantar i un cop vam acabar de dinar vam anar a Portobello Road, a la llibreria d'uns amics seus que publicaven llibres "estranys"!
- Sí, home! Sempre t'ho he dit que ets una mica... "estranya" -vaig dir alhora que m'aguantava les ganes de riure.
- "Estranys" perquè les grans editorials no els volen publicar, no perquè no siguin bons! Aquells nois van ser molt amables i ho van fer. Mira! Aquí surt l'aparador de la llibreria! Vaig acabar treballant-hi!
- Crec que la tercera foto ja està.
No sé per què ho vaig dir. Una sensació esgarrifosa em va recórrer l'espinada. Sabia que aquella fotografia m'allunyaria de la Nat per sempre. Era una fotografia d'un museu de Londres. Però no va ser allò el que la va atraure sinó l'origen de l'exposició que hi havia: tot un seguit de pintors parisencs. El cartell de l'exposició era un quadre on es veien les Champs Elysées.
Ja no importava què podia fer, per molt que espetegava els dits la Nat no reaccionava. La manera com mirava la fotografia em va fer entendre que no m'hi havia d'oposar. Una ciutat havia encisat una noia amb un futur prometedor.
L'últim que he sabut d'ella és que és molt feliç, li agrada el que fa i on ho fa. De tant en tant m'escriu algun correu o alguna postal. Sempre li ha agradat escriure a mà, li sembla que el que escriu així és més personal.
Tornant a la cambra fosca, la Nat va quedar-se embadalida, com amb les altres fotografies revelades, però aquest cop, tot d'una, va agafar tots els seus estris i va sortir de la sala dient:
- Au revoir.